Temps era temps que es treballaven sis dies de la setmana, només el diumenge era festiu. Però dijous i dissabte esfeia mitja festa. Dijous, dissabte i diumenge eren dies defesteig. Els altres dies es treballava de sol a sol, i fins i tot més, i no quedava tmeps per res més. Per trobar casador o promesa, s'anava a mercat, a les fires o als aplecs. Al Vallès, les noies que cercaven marit, anaven a l'aplec de l'ermita de sant Nicolau de l'Ametlla del Vallès a pregar al sant tot dient-li: Sant Nicolau, dau-me marit, si us plau.

Al terme d'Agullana hi ha una masia anomenada can Maimés. Conten que el masover tenia tres filles boniques i gentils com poques. Però no hi havia manera de casar-les. El fet és que les tres eren queques i parlaven molt malament. Ja podien anar a fires i aplecs, Quan els fadrins casadors s'hi atansaven i les sentien parlar, apretaven a córrer i ja no els tornaven a veure mai més. Un dia, per sant Ferriol, la mare les portà a festa a Ceret i un ric minyó tot se'n va enamorar. Van convenir amb la mare que un dia les aniria a visitar. La pobra dona va prevenir les filles que sobretot no diguessin ni una sola paraula. Arribat el xicot, va entaular una gran conversa amb la mare, sense que cap de les noies badés boca. Però heus ací que l'olla bullia i la gran va exclamar:
- Mare, mare, l'olla bix!
La mitjancera, per fer-la callar, volgué advertir-la que la destapés i li digué:
- Destapa la patantora.
I la petita les volgué corregir i exclamà:
- Calleu, les xerixadores, que la mare xerí xerès!
El noi, en sentir aquell repertori, va trencar la conversa en sec i se'n va anar esborronat, mentre no parava de dir:
- Mai més! Mai més!
I des d'aleshores la casa fou coneguda per can Maimés.