La feina de jornaler és una feina temporera molt dura. A pagès, les masies riques tenien els seus treballadors llogats per tot l'any: mossos, pastor, bover... que s'encarregaven de les diferents feines de la casa al llarg de l'any. Però hi havia èpoques que hi havia més feina de l'habitual: temps de fangar, de segar, de veremar... Eren feines de curta durada, generalment molt dures, i que, en poc temps, cail molts braços. L'economia rural preferia en aquests cassos contractar a treballadors a jornal. Aquests treballaven un, dos, cinc, vuit dies i, enllestida la feina, anaven a llogar-se en una altra casa. Tant els jornalers com els mossos de la casa es regien, però, pel mateix horari.

D'on sortien tots aquests braços? Generalment de comarques més pobres o de famílies d'economia més ajustada. La casa on s'estaven o les terres que posseien no donaven prou per mantenir la família al llarg de l'any i es veien obligats a guanyar-se uns jornals fora de la llar per arrodonir l'economia domèstica i poder acabar l'any.

Com a treballadors temporers o jornalers eren famosos a Catalunya els tortosins i els cerdans que es dedicaven preferentment a carbonar llenya al bosc, els cerdans que baixaven de llurs muntanyes en l'època de fangada o els segarretes que es dedicaven preferentment a la sega de cereals. La Segarra era una comarca molt pobra i els seus habitants s'organitzaven per colles i anaven a segar el blat i l'ordi de pràcticament per tot Catalunya, començant la temporada al juny per les terres baixes i acabant al setembre en les contrades pirenenques. Segarreta era sinònim de segador.

Va dir el juny al segador:
- Ja dormiràs per Nadal, però ara no.
Va dir el juny al jornaler:
- Ja dormiràs pel gener.

Uns segadors del Vallès m'explicaven que iniciaven la temporada al juny, al Baix Llobregat i remuntaven el riu per acabar a la Cerdanya, al setembre. Aquest és el ritme de treball que s'imposaven:

A trenc d'alba ja estaven al camp a punt de feina per aprofitar al màxim la llum del dia i al vespre plegaven a sol post. S'havia d'anar per feina no fos que una tamborinada d'estiu no mullés i ajagués els sembrats. El blat cal portar-lo sec al graner, sinó es perd la collita. Però al punt del migdia el sol bat massa fort, era moment de dinar i fer la becaina partint la jornada laboral. En ser la feina molt dura, paraven bastant sovint per esmolar l'eina, bufar i fer revenir el cos fent beguda o menjant un mos. Un ritme fort sense descans era impossible de mantenir. Veguem els àpats que es feien en una jornada normal:

A trenc d'alba: el vi calent o la barreja, la beguda de les torrades
A mig matí: les nou hores
Al migdia: dinar i becaina
Després de fer els tres quarts: aiguardent
A mitja tarda: berenar abundant
A hora baixa: l' aixecada de l'ase
Arribant de fosc a la masia, sopaven un xic.

Treballaven de seguit durant uns cinc quarts, no pas més, i paraven per fer beguda. A cada beguda bevien una mica, generalment el vi anava batejat, i esmolaven l'eina mentre descansaven un xic. Algunes begudes eren begudes grosses: s'hi acompanyaven amb una llesca de pa i un bocí de llonganissa o semblant: la de les torrades, les nou hores o l'aixecada de l'ase.

Calendari jornaler:

Els jornalers cobraven cada dia la feina feta. Per aquest motiu la llargada del dia tenia molt a veure en els sous i la quantitat de feina feta: a l'hivern els dies són molt curts i a l'estiu molt llargs. Per aquest motiu al llarg de l'any es canviaven la remuneració dels jornals. La parèmia popular ho deixa ben clar:

Mes de gener, mes malfeiner.
El febrer ja és jornaler.
Sant Maties de febrer, va a favor de l'amo i contra el jornaler.
El març és jornalàs.
D'es bril, en bon matí, fa de bon dormir.
Per Santa Creu, nostramo, mudem preu. (3 de maig)
Pel juny molt sol i molta son.
A darrers de juliol, una hora menos de sol.
Per la Mare de Déu d'Agost, a les sis ja és fosc.
Pel setembre el dia duu espardenyes.
Sant Miquel renova el preu. (29 de setembre)
Per Sant Andreu, llarga nit i dia breu. (30 novembre)