Conten que un matí fred d'hivern el comte Borrell de Pallars sortí de cacera amb el seu escuder. Voltant pels seus dominis s'arribà a l'estany de Montcortès, que per aquell temps les aigües estraven glaçades degut a les rigors de l'hivern. Descavalcaren els dos genets i iniciaren la conversa:

- Aquest és un dels paratges més bonics del meu comtat. Però cada cop que m'hi acosto sento una certa basarda...
- Serà per les llegendes que s'expliquen, senyor. Els habitants d'aquestes contrades expliquen que les aigües de l'estany són tan profundes que no trobareu corda el suficientment llarga per arribar al fons del llac, que, per cert, segons conten, podria ser el mateix infern.
- Diuen també que hi ha una ciutat enterrada, un poble dels temps anteriors a la vinguda de Jesús.
- Això no ho hem de dubtar, senyor. Com tampoc que existeixen unes serps d'aigua tan llargues que de la seva pell se'n poden fer corretges per lligar els bous o mules als carros...

Anava a explicar tot un seguit de detalls d'aquestes creences, quan passà rapidament, ben a prop d'ells un cérvol que s'endinsà estany enllà lliscant per damunt de les aigües glaçades. D'un bot el comte s'enfilà al cavall i el perseguí glaç enllà.

- Aneu amb compte, senyor! El gel! El gel!...

Cridava el patge, però el comte no en féu cas i seguí amb la persecució fins que es trobà al bell mig del llac. Sembla ser que en aquesta part el gruix del glaç era més prim, el fet és que sota les peülles de la cavalcadura del comte, el glaç començà a cedir.

- Valga'm Déu i Santa Maria! - Exclamà el comte - Us prometo, Verge Santa que si me'n surto d'aquesta, faré un ric present al monestir de Santa Maria de Gerri.

I la Verge el va salvar. Un cop passada la tronada, i ja al costat del seu patge, el comte decidí tornar al castell.

- Quin present teniu pensat de fer a la Verge? - Li preguntà el seu escuder que havia sentit la prometença del seu senyor.
- Quin present? Cap ni un.
- Havia entès que en faríeu un, senyor.
- Alguna cosa he dit... alguna cosa he dit, sí... però aigua passada, Verge enganyada. - Contestà el comte, i es posà a riure.

Però amb les coses sagrades no s'ha de jugar. Així que el comte va arribar al castell, de cop i volta perdé la vista. Cridaren metges, els millors de la contrada, i més tard del país. Donaren mil diagnòstics, aplicaren mil i un remeis, li rentaren els ulls amb infusions exòtiques, li aplicaren cataplasmes, coliris, pomades ... Però cap metge ni cap remei pogué guarir la ceguera del comte. Ell bé que sabia el motiu del seu mal: "Aigua passada, verge enganyada", havia dit. Per fi decidí prendre una determinació. Féu anar a buscar un dels monjos més sants del monestir per poder confessar el seu pecat. Es tancaren en una de les cambres del castell i allà s'hi quedaren llarga estona. Quan el monjo va marxar, el comte féu ensellar el seu cavall i acompanyat dels seu fidel escuder enfilaren el camí del monestir. En arribar, el comte anà a veure a la Verge i demanà que el deixessin sol dins del temple. Quan Borrell sortí, la llum havia tornat als seus ulls. L'alegria de tots fou molt gran. El comte, agraït, féu donació al monestir de la gran muntanya de Pentina i de totes les terres que la separen del monestir de Gerri de la Sal. A partir de llavors, quan l'estany de Montcortès queda glaçat, ningú, persona o animal, mai s'ha atrevit a posar peus o potes sobre la superfície glaçada del llac.