Conten que un matí fred d'hivern el comte Borrell de Pallars
sortí de cacera amb el seu escuder. Voltant pels seus dominis
s'arribà a l'estany de Montcortès, que per aquell
temps les aigües estraven glaçades degut a les rigors
de l'hivern. Descavalcaren els dos genets i iniciaren la conversa:
- Aquest és un dels paratges més bonics del meu comtat.
Però cada cop que m'hi acosto sento una certa basarda...
- Serà per les llegendes que s'expliquen, senyor. Els habitants
d'aquestes contrades expliquen que les aigües de l'estany són
tan profundes que no trobareu corda el suficientment llarga per
arribar al fons del llac, que, per cert, segons conten, podria ser
el mateix infern.
- Diuen també que hi ha una ciutat enterrada, un poble dels
temps anteriors a la vinguda de Jesús.
- Això no ho hem de dubtar, senyor. Com tampoc que existeixen
unes serps d'aigua tan llargues que de la seva pell se'n poden fer
corretges per lligar els bous o mules als carros...
Anava a explicar tot un seguit de detalls d'aquestes creences,
quan passà rapidament, ben a prop d'ells un cérvol
que s'endinsà estany enllà lliscant per damunt de
les aigües glaçades. D'un bot el comte s'enfilà
al cavall i el perseguí glaç enllà.
- Aneu amb compte, senyor! El gel! El gel!...
Cridava el patge, però el comte no en féu cas i seguí
amb la persecució fins que es trobà al bell mig del
llac. Sembla ser que en aquesta part el gruix del glaç era
més prim, el fet és que sota les peülles de la
cavalcadura del comte, el glaç començà a cedir.
- Valga'm Déu i Santa Maria! - Exclamà el comte -
Us prometo, Verge Santa que si me'n surto d'aquesta, faré un ric present al monestir de Santa Maria de Gerri.
I la Verge el va salvar. Un cop passada la tronada, i ja al costat
del seu patge, el comte decidí tornar al castell.
- Quin present teniu pensat de fer a la Verge? - Li preguntà
el seu escuder que havia sentit la prometença del seu senyor.
- Quin present? Cap ni un.
- Havia entès que en faríeu un, senyor.
- Alguna cosa he dit... alguna cosa he dit, sí... però
aigua passada, Verge enganyada. - Contestà el comte, i es
posà a riure.
Però amb les coses sagrades no s'ha de jugar. Així
que el comte va arribar al castell, de cop i volta perdé
la vista. Cridaren metges, els millors de la contrada, i més
tard del país. Donaren mil diagnòstics, aplicaren
mil i un remeis, li rentaren els ulls amb infusions exòtiques,
li aplicaren cataplasmes, coliris, pomades ... Però cap metge
ni cap remei pogué guarir la ceguera del comte. Ell bé
que sabia el motiu del seu mal: "Aigua passada, verge enganyada",
havia dit. Per fi decidí prendre una determinació.
Féu anar a buscar un dels monjos més sants del monestir
per poder confessar el seu pecat. Es tancaren en una de les cambres
del castell i allà s'hi quedaren llarga estona. Quan el monjo
va marxar, el comte féu ensellar el seu cavall i acompanyat
dels seu fidel escuder enfilaren el camí del monestir. En
arribar, el comte anà a veure a la Verge i demanà
que el deixessin sol dins del temple. Quan Borrell sortí,
la llum havia tornat als seus ulls. L'alegria de tots fou molt gran.
El comte, agraït, féu donació al monestir de
la gran muntanya de Pentina i de totes les terres que la separen
del monestir de Gerri de la Sal. A partir de llavors, quan l'estany
de Montcortès queda glaçat, ningú, persona
o animal, mai s'ha atrevit a posar peus o potes sobre la superfície
glaçada del llac.
|