Conta la tradició que l'escultor de la imatge de la Verge de Núria fou el mateix Sant Gil, que era pastor i ermità, i que la venerava en una capelleta que ell mateix li va aixecar a la vall de Núria. Quan van venir els moros la soterrà. Passats uns cents d'anys, un home de Palestina somnià que un àngel li manava que vingués a Catalunya, que cerqués una vall del Pirineu on naixien dos riuets i enmig de la qual hi havia una gran pedra blanca. Allà mateix havia de construir una capelleta i, a la vall hi trobaria un gran tresor. Aquell home es deia Amadeu i es posà tot seguit en camí. Al cap d'un llarg peregrinatge arribà a la Vall de Núria on trobà la pedra blanca i els dos riuets. Juntament amb els pastors de la vall es va posar a cavar i va aixecar una capella allà on li havia dit l'àngel: al lloc de la pedra blanca. Però per més que cavaren, no trobaren el tresor. Però vet aquí que els pastors s'adonaren que en desencadenar-se una tempesta, tot el bestiar de la vall es concentrava en un punt. Els pastors s'hi atansaren i hi cavaren. No trigaren gaire en trobar com una mena de volta d'una cambra, dintre de la qual hi havia la imatge de la Mare de Déu tota voltada de llum i de perfum, una creu, una campana i una olla. Tot seguit van portar la imatge i els altres estris a la capelleta que havien construït.

La Mare de Déu de Núria,
feta de cor de noguer,
les nouetes eren bones,
la Mare de Déu també.