A la una canta en gall,
a les dues la gallina,
a les tres el rossinyol
i a les quatre ja és de dia.
Al sol li diuen Llorens
i a la lluna Margarida;
ella fa claror de nit
i el sol la fa de dia.
PAREMIOLOGIA CATALANA

DIMECRES DE CENDRA
Del Dimecres de Cendra en podríem dir el dimecres de la discòrdia, ja que els fervents seguidors de la gatzara el condideraven el darrer dels darrers dies, mentre que els devots, poc amants de les alegries mundanes ja tenien a punt el bacallà i el rosari.

Aquesta disparitat de criteris provocava la coincidència de celebracions oposades i, en plegar de la feina, mentre els uns, xanet xanet s'encaminaven cap a missa, els altres, tot saltironant, anaven a fer una berenada al camp, darrer àpat d'un seguit de fartaneres.

El motiu d'aquest berenar era l'enterrament de la sardina, que cadascú portava preparada, normalment una arengada ben grotescament habillada, amb mantellina o barret, faldilles i altres galindaines.

L'enterrament de la sardina representava l'enterrament de l'acte sexual que durant tota la Quaresma, quaranta dies, no es podia realitzar segons manament de l'Església. Popularment al penis se l'anomenava "la sardina", "la tita", "la cuca" "el pardal", "el flabiol" o "en Jan Petit". Quin desastre pedagògic van cometre les mestres, en introduir aquest nom a les escoles de primària, eliminant d'un cop un munt de sinònims entre divertits, descriptius, grotescos… Quina riquesa de vocabulari, i tant com en parlen, van eliminar d'un cop de ploma! Em vé a la memòria allò que deia un valencià:

- Mira que dir-te penis, amb les alegries que em dones…

El més xocant era veure aquelles noietes de les escoles de monges, totes ben uniformades i amb la canya, amb la sardina degudament habillada, a l'espatlla, seguit a la monja per anar a enterrar "la sardina".

Ara, als parvularis, es balla "en Jan Petit com balla" ignorant qui és en Jan Petit i perquè se'l feia ballar en temps de Carnestoltes. Tampoc saben, quan la canten, que la cançó de "La vella Miralda s'escalda s'escalda" era una cançó d'estriptis tavernari.

Tornant de la berenada continuava el dol, ja que arribava el moment d'enterrar el Carnestoltes i, com a colofó, es llegia el seu testament:

Pare Joan Carnestoltes
N'ha dictat un testament:
Que no es pot tornar a fer gresca
Fins d'aquí a l'any vinent.

A la tarda, a l'església s'hi celebrava la solemne cerimònia de la imposició de la cendra als fidels, per recordar-los que venim de la pols i tornem a la pols. La cendra s'obtenia de la cremació dels llorers i els palmons beneïts el Diumenge de Rams de l'any anterior.

Maria que vas a missa,
Gira la cara al fossar,
Mira la teva hermosura
On ha anat a parar.

En arrivar a casa, però, tant els uns com els altres, penjaven prop de la llar la Vella Quaresma, una vella seca i eixuta, amb set potes, que representaven les set setmanes de privacions.
Pastisseria festiva La coca de recapte és una coca salada. Aquesta particular coca es consumeix i s'elabora a totes les províncies de Catalunya, encara que , segons diuen, a cada poble tenen la seva pròpia personalitat i elaboració, èssent Lleida el lloc on ha aconseguit la seva màxima plenitut i reconeixement.
De fet, és una massa de pa, amb una mica d'oli, igual que la que podem fer per a una base de pizza, on a sobre col.locarem tota mena d'ingredients com pebrot i/o albergínia escalivats, tonyina, pernil serrà, ou dur, ceba, botifarra, llonganissa crua, sardines, olives, tomàquet, arengades, anxoves, bolets de temporada, etc...Sempre ben regada amb oli d'oliva verge, un dels productes més emblemàtics de la nostra gastronomía. Lògicament, a partir del Dimecres de Cendra, als marge dels productes d'horta, s'hi posa, a més a més, arengades o sardines.